Discografia
Pascal Comelade és capaç de publicar un parell o tres de discs per any, de manera que és ben difícil de seguir la seva discografia. A més, sovint fa edicions diferents a Espanya i França, i edicions especials per a, per exemple, el Japó.
Segons ell els seus discs pertanyen a dues sèries diferenciades, una major i una menor. A la major hi hauria discos de llarga durada tipus El Cabaret Galàctic o Cent Regards. A la menor, discos més temàtics i de curta durada, com Música pop, un disc de menys de 25 minuts, amb versions personals de danses tradicionals de la Catalunya Nord.
A part, té diverses bandes sonores de pel·lícules, com André le Magnifique o La Isla del Holandés, música per a dansa contemporània, com Zumzum-Ka, i directes com Live in Lisbon and Barcelona ninetynine.
La seva darrera aventura és un còmic-CD realitzat amb el dibuixant MAX: "Lo piano vermell/El piano rojo" que inclou una narració gràfica de Max de 64 pàgines a color i un CD inèdit de Pascal gravat amb la Bel Canto Orquestra durant l seua gira de 2006 per diverses localitats catalanes. S'han publicat versions en català i castellà.
La següent llista encara no és completa.
Fluence (1975)
Séquences Paiennes(1978)
Vertical Pianos(1978)
Paralelo (1980)
Ready-Made(1980)
Slow Music(1981)
Sentimientos (1982)
Irregular Organs (1982)
Fall Of Saigon (1983)
Logique du Sens (1983)
Back to Schizo (1975-1983)
Détail Monochrome (1984)
La Dialectique Peut-Elle Casser des Briques ? (1984)
Bel Canto Orquestra (1984)
Milano Enharmonisto (1984)
Précis de Décomposition Bruitiste (1984)
Scénes de Musique Ralentie (1984)
Bel Canto (1986)
El Primitivismo (1988)
Impressionismes (1988, per al mercat japonès)
Rock del Veneno (1988)
33 Bars (1990)
Cent Regards (1990)
Ragazzin' the Blues (1991)
Pataphysical Polka (1991)
Haikus de Piano (1992)
Topographie Anecdotique (1992)
El Ermitaño (1992)
Traffic d'Abstraction (1992)
Yo quiero un Tebeo (1993)
Danses Et Chants de Syldavie (1994)
El Cabaret Galàctic (1995)
Tango del Rosselló (1995)
Musiques Pour Films V.2 (1996)
Un Samedi Sur La Terre (1997) BSO
Un Tal Jazz (1997)
Oblique Sessions (1997)
L'Argot Du Bruit (1998)
Zumzum-Ka(1998)
Bel-Canto Orquestra In Concerto (1998)
Live in Lisbon and Barcelona ninetynine (1999)
Swing Slang Song (1999)
Musiques de Genre (1999)
Oblique Sessions II (2000)
September Song (2000)
André le Magnifique (2000) BSO
Pop Songs del Rosselló, amb Gerard Jacquet (2000)
Aigua de Florida Classes de Música a la Granja - amb Llorenç Balsach (2000)
La Isla del Holandés (2001) BSO
Pop Songs del Rosselló 2, amb Gerard Jacquet (2001)
Psicòtic Music'Hall (2002)
Sense el Resso del Dring (2002)
Música Pop - Danses de Catalunya Nord (2003)
Logicofobisme del piano en minúscul (2004)
La filosofia del plat combinat (2004)
Espace Détente (2005)
La manera més salvatge (2006)
Espontex sinfonia (2006)
Stranger In Paradigm (2006)
Ceret de toros (2006)
Alex Barbier chante (2006) amb Alex Barbier
Monofonicorama (2007)
Abril 04 (2007) amb Lluís Llach
Mètode de Rock and Roll (2007)
Lo piano vermell/El piano rojo (2008) Cómic de MAX amb disc inèdit de Pascal.
Compassió pel dimoni (2008)
Estil musical
Pascal Comelade és un músic difícil de definir. És compositor i multiinstrumentista. Les seves obres són sovint molt curtes, de 2 o 3 minuts, i gairebé sempre instrumentals. D'ell s'ha arribat a dir que és un rocker ultra minimalista o un clàssic post-modern. Fa música d'avantguarda sense oblidar les arrels.
Sobre com altres el qualifiquen, afirma: Estic fart de ser el fill d'Erik Satie, el nebot de Nino Rota i el no sé què de Kurt Weill.
Gaudeix d'un gran reconeixement a França i al Japó. S'han editat recopilatoris especialment per a aquest darrer país, i fins i tot existeix una banda japonesa, anomenada Pascals que han editat dos discos, Pascal Comelade presents Pascals i Abiento. El primer és de versions del músic català i el segon inclou, a més de dues versions d'ell, diverses composicions pròpies i un parell d'adaptacions d'altres músics, sempre passats per un sedàs comeladià.
Ha actuat per tot Europa i el Japó.
Ha col·laborat amb infinitat de músics. Com a exemple, a nivell català amb Toti Soler i Gerard Jacquet i a nivel internacional amb PJ Harvey (que ha posat veu a la genial Love too soon), Robert Wyatt i Richard Pinhas i Cathy Claret. Fa temps que afirma que farà un disc amb la cantant britànica PJ Harvey. Va col·laborar amb Sisa en la composició de l'àlbum d'aquest Visca la llibertat. A part, un dels seus àlbums, El Cabaret Galàctic, es diu igual que una cançó del cantautor galàctic.
Ha fet diverses bandes sonores, especialment per a films francesos, i música per a dansa i teatre. Per exemple per als espectacles Zumzum-ka i Psitt!!, Psitt!! de la companyia de Cesc Gelabert i per a l'adaptació teatral de La plaça del diamant feta per Joan Ollé.
Malgrat el seu èxit a nivell de crítica, potser la composició seva més coneguda a Catalunya és Sense El Ressò Del Dring, i tot just per què va ser el fons musical de la campanya de promoció de la programació d'estiu de TV3 del 2004.
Biografia
Nascut el 1955 a Montpeller, de petit per casa seva van passar molts músics del costat Sud de la frontera.
La seva mare, Eliane Thibaut-Comelade, és cuinera i autora de diversos llibres sobre cuina, especialment cuina (medieval) catalana. Son pare, Pere Comelade, és psiquiatre.
Del 1974 al 1978 va viure a Barcelona, a casa de Lluís Llach. Hi va conèixer, entre altres, Maria del Mar Bonet, Quico Pi de la Serra i Toti Soler, i va fer amistat amb Ovidi Montllor i Víctor Nubla (músic experimental, membre de Macromassa).
Després d'uns anys a Montpeller va tornar una altra temporada a Barcelona, concretament a Gràcia on va entrar en contacte amb una certa bohèmia, representada principalment pel poeta Enric Casasses, amb qui continua col·laborant, o el dibuixant Max.
Actualment viu a Ceret.
La seva mare, Eliane Thibaut-Comelade, és cuinera i autora de diversos llibres sobre cuina, especialment cuina (medieval) catalana. Son pare, Pere Comelade, és psiquiatre.
Del 1974 al 1978 va viure a Barcelona, a casa de Lluís Llach. Hi va conèixer, entre altres, Maria del Mar Bonet, Quico Pi de la Serra i Toti Soler, i va fer amistat amb Ovidi Montllor i Víctor Nubla (músic experimental, membre de Macromassa).
Després d'uns anys a Montpeller va tornar una altra temporada a Barcelona, concretament a Gràcia on va entrar en contacte amb una certa bohèmia, representada principalment pel poeta Enric Casasses, amb qui continua col·laborant, o el dibuixant Max.
Actualment viu a Ceret.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
